El MegaPost de la Lectura, Part 1

M’he proposat enumerar tots els llibres i sagues que he llegit els últims 5-6 anys, posar-los una nota i comentar-los una mica per sobre xD (Sense spoilers)

Repassant veig que és una feina quasi titànica, però m’ho prenc amb paciència i mica en mica me’n sortiré :P Intentaré posar-los més o menys per ordre cronològic segons els vaig llegir (en el cas de les sagues, quan vaig començar el primer) però dins de dos grans grups: Fantasia i la resta. Perquè realment de fantasia son més de la meitat.

En situació: Als 18 anys ja era un lector apassionat i devorava llibres, sobretot de detectius, aventures i thrillers. Els meus preferits abans d’aquesta edat van ser les sagues de Harry Potter (un dels quals me’l vaig llegir en un cap de setmana) i la del jove detectiu Flanagan.

En quant a llibres “sueltos” en vaig llegir bastants, però recordo amb especial carinyo els de Poirot d’Agatha Christie i els immortals casos de Holmes de Conan Doyle.

Per si tingués prou assassinats, també vaig agenciar-me uns 40 còmics del detectiu Conan, entre d'altres. De Mortadelo y Filemón no m’atreviria a dir quans en vaig llegir, però posats tots un a sobre l’altre – ajuntant els heretats amb els nous de tapa dura - crec que arribaria al metre d’alçada. Ara que hi penso no sé si afegir els còmics en aquest post, tècnicament també són lectura :P

Finalment a aquella edat vaig tenir un petit buit de lectura de qualitat, coincidint amb l’entrada a la universitat La Salle, que es va trencar gràcies a l’Àlex i el seu primer llibre de la saga Geralt de Rivia.

A l'acabar-lo vaig anar a la mateixa botiga (Gigamesh, t’estimem) i vaig demanar que em recomanessin un de semblant. Va resultar ser el primer de Canción de Hielo i Fuego, i a partir d’aquí no vaig parar:

FANTASIA

Saga Geralt de Rivia (7.5/10): Dos llibres llegits de molts que té (8 o 10). Històries curtes seguint la vida del bruixot Geralt, amb uns quants personatges secundaris importants que van sortint i marxant. Segons el llibre, explica fets paral·lels a la història principal. Del què he llegit, té un parell de capítols (històries) brutals: Un d’un monstre culte i ben educat i un d’un drac.

Ara mateix estic jugant al videojoc basat en la saga, i també és boníssim.

Saga Canción de Hielo y Fuego (9/10): Cinc llibres llegits dels cinc publicats, l’últim en anglès perquè no tinc paciència per esperar a la traducció. Llarg i dens. Combina personatges genials i “bleh”, variant segons el lector. Els dos últims llibres per mi són els més fluixos. Destaco que els moltíssims personatges que té no són mai 100% dolents o bons i en varis casos passes d’odiar a sentir simpatia per algun o al inrevés :D

La sèrie de televisió ha fet que guanyi fama internacional, però abans els llibres ja eren top ventes a Europa. És boníssima.

Crec que és més recomanable per lectors amb una certa experiència previa en llibres semblants (Tolkien o alguna de les altres obres de les que parlo, per exemple) o ben frikis i amb paciència lectoril :P

(Joe Abercrombie) Saga La Primera Ley (9/10): Tres llibres llegits de tres publicats. En el meu cap és una versió més d’aventures de Canción, es concentra molt més en els personatges (brutals) que en la història (més fluixeta) o la intriga. El primer llibre és fàcilment un dels millors que he llegit mai i el personatge estrella, Glokta, el millor inclús per sobre del Tyrion. El grup de guerrers “norteños” és pur amor, també els prefereixo per sobre els del Martin.

El fet que comenci tant fort i després baixi una mica fa que no s’emporti més nota. Esperant aviam si treu una saga de La Segunda Ley. La recomanaria sobretot a qualsevol principiant en el gènere de la fantasia medieval... i a tothom en general :P

La Mejor Venganza (7/10): En anglès Best Served Cold. Aquest llibre solt l’he llegit fa poc però el poso aquí perquè és del mateix autor. A més a més comparteix univers i alguns personatges amb la seva saga. El títol ho diu tot i per això em recorda una mica a Kill Bill xD Un altre cop, destaquen alguns dels personatges, genials.

(Brandon Sanderson) Elantris (8/10): Igual que l’anterior, el primer llibre que escriu l’autor i ja és genial xD Aquest és bastant diferent a la resta en què combina molt l’acció amb la trama política del món que crea i també un gran toc de crítica social. Els personatges principals els treballa molt i són genials.

Al final del llibre l’estil canvia considerablement i el trobo massa brusc i accelerat.

Saga Nacidos de la Bruma (9.5/10): En anglès Mistborn, que sona genial xD Tres llibres llegits de tres publicats (i saga acabada, si no passa res molt sorprenent). L’obra principal d’aquest autor segueix amb algunes de les premises d’Elantris en quant al fort component de crítica social i també de trama política, en aquest cas entre la noblesa i la classe treballadora.

L’univers que crea és el millor de les seves obres, i sempre són únics i frescos, totalment diferents de la resta de llibres (res d’elfs o nans “Tolkinians”). Té un bon balanç entre grans personatges i història. El primer de la saga segurament és el millor llibre de fantasia (o de tots) que he llegit. Aquesta la recomanaria a tothom.

El Aliento de los Dioses (9/10): En aquest llibre es nota molt més un altre rastre de l’autor: L’ús de la divinitat com a punt fort de la història, que també comparteixen els seus llibres anteriors en menor grau.

Recupera un altre cop tots els conceptes que caracteritzen el seu estil i ho fa amb gràcia, després d’unes poques pàgines no em calia mirar l’autor per saber que és seu. Després de 3 universos diferents creats del no res puc dir que aquest autor només té idees genials xD

Un altre cop personatges ben fets.

La Saga de Kvothe (9/10): Títol original The Kingkiller Chronicle, però ningú li diu així. De moment només té dos llibres però amb la sortida del segon s’ha fet estranyament famós quasi d’un dia per un altre xD Quan jo llegia El Nombre del Viento la gent em deia que em confonia amb La Sombra del Vent. Els deu anys que va dedicar l’autor al primer llibre es noten en el resultat i me n’alegro molt del seu èxit. Per mi és una barreja de Harry Potter i Geralt, amb més del primer.

L’autor és el més friki de tots els autors, un lector temible (les seves llistes de llibres llegits fan por) i col·leccionista d’edicions especials firmades. Ara mateix estic al 50% del segon llibre i estic totalment enganxat, entra com l’aigua xD

De tot el què comento aquí és el que segurament recomanaria al públic més adolescent o jove, per exemple els que vinguin del gran Potter o similars.

La mano izquierda de Dios (7.5/10): Llibre força curt, sobretot comparat amb la resta :P Forma part d’una saga de la que no m’he informat massa, tot i que em va agradar força, perquè tenia altres sagues que seguir >.<

És bastant dur i dóna una mica de yuyu a vegades, no apte per estómacs fluixos. No té prou temps per aprofundir en uns personatges que apunten molt bones maneres, especialment el protagonista.

La Espada de la Verdad (7/10): Semblant a l’anterior, és el primer llibre d’una saga (aquesta sí que l’he vista i té com a mínim 10 llibres) que no tinc pensat seguir, bàsicament perquè en tinc de millors xD És curiós perquè si t'hi fixes notes que sembla que llegeixis literalment el guió d’una partida de rol de Dungeons & Dragons, però sense introduir-te els personatges amb les seves “classes” típiques (guerrer, mag, etc).

Té una sèrie televisiva que sembla horrible a primera vista, i a segona, i a tercera... El llibre destaca en què té una moralitat curiosa i per qui busqui una història d’acció i aventures sense gaires més pretensions és bastant recomanable.

La Saga del Imperio de Malaz (8.5/10): Només n’he llegit un, de moment, de (10!) que són em sembla. Destaca dels altres per ser el més friki segurament xD Màgia i coses xules everywhere. Inclús uns déus que es fiquen on no els demanen, amb caràcter i bastant cabrons. Uns quants personatges amb les seves històries separades dins d’un gran marc de conflicte a l’estil Canción.

El començament del primer em va costar bastant, ja que passen moltes coses a la vegada en una escena sense que t’ho expliquin clarament. No era tampoc els meus dies més lúcids i el llegia fent servir la meitat del cervell, o sigui que potser només es cosa meva xD Però tot i així va valdre la pena perquè el llibre millora, i molt.

El mateix autor reconeix que la majoria dels seus lectors o la deixen sense acabar el primer llibre o s’acaben tota la saga, i penso ser dels segons. El recomano als més frikis o als que busquin un repte lectoril :P

FAILS (deixats a mitges)

Saga Elric, el Emperador Albino (3/10): Aquest llibre no l’entenc, es concentra mil en xorrades i després explica un viatge de 2 mesos en menys de 3 pàgines. A més els déus de l’estil d’històries èpiques gregues són un conyàs. L’única recomanació de botiguer que recordi que no m’ha agradat. Casi l’acabo perquè és curtet, però no :P

La Ciudad de las llamas (4/10): Comprat simplement perquè la contraportada em va interessar. No tenia una bona setmana quan me’l vaig llegir i sospito que és millor del què penso, però no li vaig donar l’oportunitat perquè a mig llibre l’historia encara me la portava fluixa.

La Estrella de Pandora (NP): De mil cent pàgines de Sci-Fi espacial casi vaig arribar a la meitat perquè tenia bones crítiques i algun personatge interessant. No és el meu rollo. Millor jugo al Mass Effect.

Warhammer 30.000 (NP): Putos flipats. 3 pàgines. Un regal desafortunat xd

Terry Pratchett, El color de la magia (5/10): Collonades. Fantasy is serious business :P




Edit: 
A la segona Part, la resta de llibres estil detectius, thrillers i demés... I potser alguns còmics també.


A qui s'hagi pogut llegir tot això d'un sol tirón: Respect! xD


Winter is coming

Soc molt més del que aparento

A tothom li ha d'atraure la idea. Tothom voldria ser-ho, i tenir algun amic especial o parella que també ho fos.

Perquè l’interessant no és ser-ho, ni creure-ho ni saber-ho. Sinó compartir-ho i que creï una complicitat, un ben estar o un somriure.

Passant del “rollu” filosòfic, se m’ha passat pel cap mentre em rentava les dents :P I encara raspall en boca m’ha fet gràcia apuntar-ho. El títol no me’l crec però m’agrada molt com sona.

mua

borju

Petites Coses 2

He trobat una sèrie que m’agrada molt i té força temporades, Battlestar Galactica. Me l’havia recomanat ja fa temps un colega (Àlex), que ja l’ha vista tota, i de tant en tant la comentem. Abans d’ahir em vaig acabar ja la primera temporada. No és tant friki com sembla a primera vista però segueix estant genial. M’estava pujant la mosca al nas ja en el tema sèries perquè de les que seguim amb la colla (Misfits, Skins, GoT...) triguen molt a sortir noves temporades. La de Game of Thrones en concret falten més de 6 mesos x.x

Ninja Edit: Joder borreu lo anterior, 3era temporada de Community! :D

Des de fa casi un mes m’he apuntat al gimnàs amb l’Àlex. Hi anem un parell de cops per setmana i avui ens hem trobat un conegut comú de l’insti. Hem estat xerrant i hem fet poca feina, sobretot ells :P La sensació després d’exercici + dutxa segueix sent estupenda, però.

Tornar a casa a la matinada segueix sent una petita cosa que m’encanta. Cap a les 6-7h, quan comença a ser de dia, el cel agafa un color molt xulo a Vallvidrera i l’aire fresc s’agraeix. A més he redescobert un CD de ska-rock protesta de quan era un yogurín que m’encanta (Brams) i que m’anima molt.

Rentar-me les dents mentre em dutxo xd

Estan penjant els capis del nou Bola de Drac Kai al 3xl.cat. La millora gràfica respecte l’original es negligible però és un classicàs i mai molesta mirar-se un bon capítol.

Les galetes Napolitanes i les croquetes de Can Toni!

Un conegut que fa anys que no veia diu que d'aspecte he canviat molt. A millor. Yay-ho.

Strawberry-face cat ftw

Curru i "el intangible"

Aquest estiu he currat com a becari d’un despatx en funció de Direcció d’Execució a una obra a Barcelona (Porta Firal, darrere la Bauhaus). La primera feina realment seriosa que tinc, o com a mínim de la que he pogut disfrutar.

Ara ja farà quasi dos setmanes que vaig acabar, volia parlar-ne abans i escriure’n les meves conclusions durant el mes i mig que ha durat, però per diferents motius no ha estat així :P

Per començar vull trencar el tòpic que portem sentint tota la vida de "lo que t'ensenyen a la uni no serveix per res". Boh! No en surts sent un pro però la veritat es que jo ho he notat bastant. Bàsicament sort d'ella, sinó hauria estat al pou.

També destaco la diferència del ambient de treball. Si no hi ha mal rollo per alguna cosa en concret és la mar de bo i molt més relaxat que la uni xd Lo millor és que quan surts per la porta te'n pots oblidar completament i desconnectar fins el dia següent (si ets autònom no tant, imagino).

El fet de saber-ne molt o poc també agafa una importància relativa ja que treballes amb tot un equip de gent. Alguns en saben més d'una cosa i altres d'una altra. Altres juraria que de cap. Un pensaria que en l'estat actual tots els que tenen curru fixe són quasi genis. Doncs no pas. 

En general trobo que és molt més important el saber fer i el saber estar, l'actitut, que cap coneixement tècnic profund. Aquell que quan el deixes anar davant del grup et sents com un déu. Al final fins i tot els més experimentats la caguen en tonteries (en coses noves) i el jovent ens falta experiència, però molts cops l'has de pifiar perquè algú s'hi fixi. Mentre que la manera de ser a tothom se li queda. I si ets un raret que no diu res ni mira als ulls o si ets un maleducat, molt pitjor que llençar-te de tant en tant i dir la teva encara que la caguis, garantit.

I no sóc l'únic que ho diu. El jefe jefazo de la promotora també m'ho va dir en resposta al meu mail de despedida. "En el fondo es lo mas importante, la actitud, el intangible" em va agradar molt.

Sóc el millor

Sóc el millor. Tinc els meus defectes com tothom però ho segueix-ho sent. Sóc tant guai que ni necessito que algú m’ho digui per saber-ho xD Si a algú li molesta llegir-ho, que no crec, que el petin :P Ahir diumenge va començar fluix però al final va ser un dia realment guapo. I per sorpresa, que encara dona més bon gust.

Tenia que escriure sobre el curru d’estiu des de fa setmanes, i de fet m’hi acabo de posar fa un ratet. Però em venia molt més de gust escriure això :P Pròximament, el post seriós.

Ale.

IDGAF

Lo que vindria a ser les inicials de “M’importa una merda” en anglès. Ja fa temps que vaig pensant en això i tinc la sensació que ho haig de treure fora i quedar-me ben a gust. És tant simple com que penso que a la gran majoria de la gent només els importa ells mateixos, ni més ni menys. I no vull dir només en el sentit de guanyar a la mitjana de la societat, de coses materials, sinó en el simple fet de preocupar-se pel què pensa o el que fa un amic o un conegut de fa temps. Parlar del temps està bé com a conversa d’ascensor i ja està. Quan escollim a algú que ens sembla interessant per ser amics tinc molt clar que tothom espera algo més que el “què tal?” de rigor.

Al principi pensava que només era amb mi. Pensava que quasi sempre algú que em preguntava algo ho feia només per quedar bé o per educació – quan en el fons li suda completament - o perquè hi tenia un interès propi. Però passen els mesos i m’adono que és el mateix amb la resta. A la gent simplement li importa una merda les coses dels altres a no ser que sigui un assumpte molt greu o que li afecti personalment. Evidentment no ens adonem que algú ens importa fins que no hi és (clàssic repetit fins al fàstig, però no per això menys cert). A més tindria collons que només em passés a mi perquè joder, sóc un puto sol xD

El problema de tot plegat és que és un peix que es mossega la cua, clar. Al final tinc la sensació (certesa) que la gent juga a aviam qui pot estar més estona sense comunicar-se amb l’altre sense trobar-lo a faltar, i és bastant trist. Inclús en el sentit dels jocs del “aparellament” sempre m’ha molestat, tot i que en aquests casos ho entenc. Potser això si que ja és més cosa meva perquè com ja he dit sóc (massa) bon xaval.

Jo personalment penso que em preocupo molt per la gent que m’importa. Sovint massa. Estic segur que em faig pesat per alguns, és un dels meus defectes. Passa el temps i m’adono que si no fos per mi hi ha gent amb qui pràcticament no tindria relació, i em fot. Em sento com un panoli per preocupar-me i no rebre cap vibració de tornada. Estic convençut que per això m’agradaria tenir parella: Saber que a algú a sincerament li importa el què penso i sento, encara que sigui només una miqueta. Els pares ho han fet genial durant molts anys però ara ja no en tinc prou, ni de conya.

El IDGAF es porta i ven molt bé, és de gent guai. En el fons estan igual que els altres però com a mínim de portes en fora no ho sembla. Segur que no se senten com uns panolis, inclús. I jo conec bastant bé alguns dels meus defectes però també em conec uns quants punts forts, i un d’ells és que aprenc bastant ràpid. Això pot voler dir que amb el temps em podria convertir en un capullo, cosa que evidentment no desitjo i intentaré evitar sempre. També és probable que ja faci temps que a algú li sembli, qüestió de gustos suposo (eufemisme de IDGAF?). Em refot creure que no només depengui de mi, perquè confio bastant amb mi mateix però cada cop menys amb la majoria de gent. I el segon era un dels meus punts forts anys enrere.

PD: Un grupet d’aquests del FB deia algo semblant i copio la frase descaradament, sense més: SI TE IMPORTO QUE SE NOTE. Ningú demana grans sacrificis, però que es noti un petit detall encara que sigui molt de tant en tant sempre és maco i s’agraeix. No crec que ningú s’atreveixi a negar-ho ja que tots hi hem estat, als dos costats, i més d’un cop.

PD2: La pròxima entrada serà molt més optimista i bonica, ho juro >:3

Frikejant

(Lectura fantàstica sexy)

Després de fracassar amb Terry Pratchett -ni tan sols em vaig acabar El Color de la Magia- ho he intentat amb un canadenc al que li encanta escriure. Ho fa molt i ho fa bé. Em recorda a Canción, i això sempre és bo. Pròximament: "A Dance with Dragons" (Martin) i "A wise man's fear" (Ruthfuss)... Awwwwwww yeah!

En quant a videojocs tampoc em quedo enrerre. Gràcies a les rebaixes de Steam, 5 jocs i una expansió per uns 15 euros:

El Torchlight és directament una versió 3d del Diablo2, amb gràfics woweros o una mica millors. Entretingut per un hack&slash i molt, molt friki :D

Els King's Bounty Armored Princess + Crossworlds són la segona part i expansió d'una saga que ja coneixia bé, gràcies al primer joc. Estil Heroes of M&M però amb un món molt gran i explorable. M'encanta. Tots dos molt recomanables.

Els altres jocs que m'he agenciat són el Braid (les bones crítiques l'avalen, encara no l'he provat), l'Overlord 2 (psè) i l'últim Prince of Persia. Aquest últim encara no l'he provat tampoc, però l'artwork que n'he trobat és genial i el copio xD

(clicki'l vostè)

Per acabar, m'he remirat varis capítols/temporades de bones sèries:

La segona de la immortal "Friends"

La 5a de Skins i capis sueltos de la 1a i 3a

La 9ena de Scrubs :D

Bones i merescudes vacances :3

Llista de la compra

(Sense intentar-ho ordenar cronològicament) 

Guanyar la “Chempions” ben acompanyat

Sentir-me identificat amb un personatge fictici (Ted Mosby)

Parlar d’amors i desamors

Trobar una sèrie que li agrada a tothom del grupet de la uni :3 (GoT)

Escoltar històries de gent diferent i interessant

Anar al cine enmig d’exàmens i no sentir la veueta que diu “estàs perdent el temps quan hauries d’estudiar”, amb dos companys estupends

Cantar sota la pluja (sota el paraigües, però acabant xop igual)

Sentir-me malament quant qualsevol altre en la mateixa situació estaria content (empatia)

Jugar un joc ben friki i una mica vell, que retorna l’esperit que sentia al jugar fa anys (KOTOR)

Animar-me a mi mateix en un petit moment xof, estil conversa interior Gollum

Informar a un capullo de la seva condició de tal, oferint una sortida raonable pel seu problema (like a sir)

Sentir-me genial amb mi mateix (fuck yeah)

Parlar amb una persona amb qui no parlava en anys i trobar-me-la dos dies després pel poble

Fer riure a un grupet de gent que m’importa

Menjar una pizza re-fotudament bona :D

Nobody expects :D

My Sharona

Recull de tonteries que se m’han passat pel cap aquestes últimes setmanes en algun moment o altre:

Si els apunts de classe els donessin amb ritme i cantant, segur que es quedarien molt més fàcilment al cap :P

A l’entrada de Granollers hi ha una fàbrica de tractament de cautxú que fa una oloreta molt bona a gofres, i sempre em fa venir gana. Fins i tot ara hi penso i em venen ganes d'un gofre xD

Tot és millor si es fa amb una bona melena. Melenes al vent!! (ara ja no en tinc, m’he esquilat una mica el sostre).

El xarop Romilar és lo més fastigós que he provat mai. No el desitjaria ni al meu pitjor enemic, si en tingués.

Si fos dona segur que lligaria molt més (WTF?)

La perruquera creu que m’hauria d’operar de la vista perquè tinc una cara maca i de jove, mentre que a ella les ulleres li tapen les arrugues. Això últim no se m’havia passat mai pel cap, crec. Em segueixen agradant les meves ulleres.

M’he passat a Google Chrome ja farà unes setmanes, i encara no em sembla que sigui massa millor que el IE. De fet té avantatges i inconvenients, com casi sempre passa.

Ja fa anys que les sèries es mengen el cinema amb patates. Juego de Tronos és lo més gran des de... Friends?

Un s’adona que es fa gran quan enlloc de buscar excuses per poder sortir, les busca per NO sortir. (no hi estic plenament d’acord, però bé)

El tatami del llit de l’estudi segueix fent pudor a estable. 

“Jean-Luc” és una d’aquelles cançons que recordaré tota la vida.

“Fuck yeah, Yayitas de xocolata!” *somriure*

"Estimat diari, avui..."

“Quadern de bitàcora”: 12:59-14:42 del 18/04/2011

Seria un dilluns qualsevol si no fos festa de Setmana Santa :D

M’he llevat a les 8 i mitja ja que venia la dona de fer feines, m’he dutxat i he esmorzat croissanets bons (de crema enlloc de xocolata, per sorpresa meva :o).

Després a les 9 i mitja m’he pirat cap a la higienista dental (la dentista vaja) a fer la visita anual. Una altra sorpresa, no m’ha fet esperar els 30-45 minuts habituals. Oh joy.

Penso: Aviam si al tornar cap al cotxe entro al TKS a comprar un cable ethernet pel router perquè un dels vells no xuta.

La dentista m’ha dit que algun dia hauria de posar-me una... fèrula de protecció? (unes fundes de plàstic mentre dorms) per corregir la desviació de la mandíbula, que fa un crec-crec tot sovint al mastegar. Argh.

L’Asti ja m’ho havia comentat fa temps i ni de conya me les posaré fins que no siguim estrictament necessàries, és a dir quan em faci mal o sembli un orc de Mordor :p

També vol que em faci una radiografia de la boca quan tingui temps... Quin pal, de moment faré una Yao ming face.

Per acabar em dona mitja dotzena de mini-tubs de pasta de dents i fluors bucals, semblo un venedor ambulant. Quan em poso la jaqueta veu el llibre que porto i se li escapa una mica el riure (?), tot orgullós li explico que es de fantasia estil TLOTR però sense elfos ni orcos, només una mica de màgia. Faltaria menys xd

Al sortir torno a veure la recepcionista, podria ser ma mare però es conserva millor que el vi, guapa guapa.

Al tornar cap al cotxe cambio de recorregut: Passo pel mig del poble. Veig un villarato de collons (el tio el conec de fa temps xD). Per davant del Garden Center, resulta que tanquen els dilluns. I pel Centre de Joves, amb un cartell de “tancat fins al 26” (wtf is this shit?).

Quan condueixo cap a casa m’adono que la dona de fer feines encara hi serà, i dic joder haig de fer alguna altra cosa. No sé perquè em molesta tant ser-hi quan hi és ella, però no sóc l’únic de la família, així que ho atribueixo al ADN com un campió :P

Arribo a casa, deixo jersei, cartera, llibre i l’arsenal de higiene al cotxe i m’en vaig tot xino xano pel passeig cap al poble amb 10 euros i clau del cotxe a la butxaca.

A mig camí recordo que havia de comprar el cable ethernet. Espero que en tingui prou perquè vull comprar-me un gelat. I si haig de triar prefereixo el gelat xD

4.5 i 4 euros cadascun. Hem triomfat. Cucurucho de llet merengada, ben gran :D Em dura pràcticament tot el camí de tornada. Fa un solet molt maco i quan arribo a casa la dona de fer feines ja se’n va.

Són les 14:38 i estic segur que no tinc tanta gana com hauria gràcies al gelat. No és que no m’ho esperés. He trigat tant a escriure això perquè he estat fent altres coses a la vegada, com moderar TQD o xerrar pel msn. Tot plegat un bon matí.

PD: L’inici del post m’ha recordat al JJ de skins, i m’ha alegrat perquè el xaval és un sol xd

x.o.x.o

gossip freak

Potpourri

Fa molt que no escric res de res al blog i tinc varis temes dels que volia xerrar, però cap en profunditat. Ale:

Popular = Dolent?

És un tòpic però a vegades és impossible evitar pensar-ho. Per altra banda estic segur que tothom pot donar ràpidament un exemple d’una excepció a la “regla”. Jo per exemple penso en la sèrie Big Bang Theory, molt famosa i – per mi – genial.

Però també és igual de fàcil senyalar un o varis exemples que sí que ho suggereixen, i en quasi tots els camps: Arts com la música, la lectura o el cinema, tot tipus de mètodes d’oci, la moda, les noves tecnologies... i un llarg llarguíssim etcètera.

No crec que mai pugui decidir-me per un SI o un NO definitiu xD Dec ser una mica sofista, amb tanta incertitud.

TQDejant

Últimament m’he aficionat molt al xat de moderadors de TQD. El grup de pàgines de TQD, ADV, CC, CR, VEF... Ja les coneixia de fa bastant però ara sobretot la uso per xerrar amb tot tipus de gent, i la veritat és que m’agrada bastant.

Pel tipus de lloc no és difícil trobar gent interessant o amb històries per explicar. Les discussions de coses frikis, política, música o televisió tenen molt de potencial. I per arrodonir-ho no hi ha tants crios tirant la canya com es podria esperar.

Somnis guais

Farà unes tres setmanes vaig tenir un parell de somnis bastant divertits xD Un dels quals el vaig explicar ja a TQD i a la Asti. Si algú el vol sentir que pregunti ;D

Falsa modèstia

Crec que un dels atributs no clarament negatius que més em molesta és la falsa modèstia. Ser modest està bé si de veritat t’ho creus, però la majoria de casos crec que és fruit de la baixa auto-estima o simplement és fingit.

Prefereixo mil cops l’orgull de la feina ben feta o la motivació que desprèn una bona auto-estima.

Trust

La promesa que em vaig fer al final de Truc a l’agrupament escolta va ser la de donar confiança i merèixer confiança. Les paraules se les endu el vent però en aquest cas per mi no, ja que hi penso prou sovint i intento fer-li honor. Tampoc és que em suposi cap esforç especial, crec que és part del meu caràcter.

Per això m’agrada parlar de les meves coses amb la gent que em mereix confiança, i segurament encara més important és escoltar bé la gent que me la dóna. Segurament sonarà massa idíl·lic però crec que parlant les coses milloren molt més sovint del que s’espera, i també serveix per aprendre i madurar. No és cap símbol de debilitat, sinó tot el contrari: Demostra que un està per sobre dels seus problemes o inquietuds enlloc de sotmès a ells.

Tot això també depèn molt del caràcter de cadascú, evidentment. No m’espero que la gent que sempre li ha costat donar confiança canviï d’un dia per un altre, ni pretenc que el què he escrit sigui una màxima . Simplement deixo anar les meves idees per l’aire i que les agafi a qui li agradin.

La Franky us saluda i us demana que mai us sentiu així de petits.
Agur!

L’esperit oblidat

Avui escoltant per la ràdio una cançó de qualitat més que dubtosa, però que tot i així a mi m’agrada, m’ha fet recordar els estius quan era un yogurín.

No hi havia res al món que em fes més il·lusió que l’arribada de l’estiu. Jugar amb els veïns en calça curta, fer el burro a la piscina, les rutes de Campaments, banyar-se als gorcs d’aigua congelada, els gelats (Dràcula, Calippo!!), el veí netejant el 4x4 amb la mànega al mig del carrer, treure’s la sal del mar a la dutxa...

...24 anyazos!

Skins 1a gen

Skins és una sèrie sobre adolescents britànica, guanyadora del premi BAFTA. Va començar al 2007 i ja va per la seva cinquena temporada. Cada generació es canvia cada dos anys (temporada = any), és a dir la actual és la tercera gen. Tracta sobre el jovent, les seves inquietuds i sobretot els seus problemes (familiars, psicològics, addiccions, sexuals, d’amistat...etc).

No recomano llegir-ho si no s’ha vist com a mínim la primera temporada, tot i que he intentat mantenir el nivell de spoilers al mínim.

1era gen

De moment i mentre esperem els capítols de la 5ena temporada, la primera és la millor generació. El nivell dels personatges en general és alt i els diàlegs i les situacions sovint genials.

Comento els personatges, de millor a pitjor per al meu gust:

Sid: Comença alt i segueix alt tota la temporada. La columna dorsal de tota la gen, ho manté tot unit i amb “flow”. Aquest personatge és pur amor. Molt fàcil identificar-s’hi, especialment quan la caga, que és sovint. I per la cara de frikazo genial que es gasta.

Chris: Un altre personatge adorable en tots els sentits. Comença tant alt que després és difícil mantenir-se, però segueix sent interessant fins al final. Al principi sembla un pringadet i cada cop li trobes més profunditat al seu caràcter. Per dir-ne algo dolent diré que pràcticament personifica el fallo que més em molesta de la sèrie: L’abús exagerat de les drogues.

Maxxie/Anwar: La parella carismàtica d’aquesta gen són dos nois amb una interessant relació d’amistat “gràcies” als prejudicis de la religió (Anwar) enfront de la homosexualitat (Maxxie).

El Maxxie és un Billy Elliot més gran i amb una mica més de profunditat en el caràcter. No és res de l’altre món però a mi em cau molt simpàtic.

L’Anwar és el clàssic xaval immigrant que només pensa en ties i li suden les tradicions heretades. Bastant topicazo la veritat. Per separat no són gaire cosa però junts fan la millor parella de la gen, de molt.

Jal: Per mi és sens dubte la “sleeper” de la primera gen. És a dir, un personatge del que no t’esperes molt al principi i després et sorprèn gratament quan desperta. Fins que no fa el salt és un personatge soso, sense gaire pes a la sèrie i poc diàleg d’interès. En aquest cas ho fa al capítol dedicat a ella, i ho fa amb força. A partir d’aquest un voldria que més minuts perquè és la més interessant de les noies. Destaco la credibilitat que li dona l’actriu al personatge i la seva problemàtica família. De menys a més.

Cassey: Aquest esquelet de cabell ros (hah) és el personatge més conflictiu de la generació. O l’odies o l’estimes. Jo em decanto pel primer. És un clar cas de “lo bueno, si breve, dos veces bueno”. Quan té aparicions esporàdiques és genial i manté l’interès viu darrere d’una capa de misteri; motiu de vàries situacions divertides per lo absurd de les mateixes.

En canvi després - quan passa a tenir més protagonisme i pes específic - se li comencen a veure les mancances i la nul·litat en quant al desenvolupament del personatge. Els problemes alimentaris són interessants però no poden ser la única gràcia d’un personatge al llarg de tota una sèrie. Les paranoies xorres menys encara. El fet d’anar descaradament de més a menys la converteix en una decepció personal.

Tony:  Podríem dir que és el protagonista de la primera temporada. Tot i que el Sid se’l menja amb patates cada dia de la setmana. Comença fort (de caràcter sobretot), passa a ser repetitiu – quan passa “allò” – i acaba sent un mer espectador sense interès. La veritat és que al principi li dona morbo a la sèrie i t’enganxa, però a la llarga és tirar un personatge a les escombraries tot i tenir un bon actor darrere. Decepció també ><

Michelle:  Encara que estigui la última, de la Michelle no puc dir que sigui una gran decepció perquè ja des del principi no en vaig esperar gaire (duh). El més interessant que en recordo (l’únic) es una bona escena amb el Sid. En resum, una poker face bonica que em sembla se li escapa el riure en dues o tres ocasions durant la sèrie...

Espanya

Estic segur de que si no ens odiéssin tant, no estariem tant orgullosos de ser qui som. Ens fa estar més units.

I si no ens volen que "ens facin fora" (com diria el graffiti: indepència); que així segur que estem tots molt més tranquils.

I això és tot :D Petons de bona nit.

Em repateja, Part 1

Avui a la uni he sentit com un grupet de xavals (3 o 4 noies i un pavo) es miraven les notes que han tret als PCs.
No m'ha sorprès que una traiés una gran nota, montés una petita escena i que després d'unes felicitacions - per mi, poc creïbles - sortís corrents. Imagino que a buscar una altra amigueta a qui explicar-ho.
Tristament, encara m'ha sorprès menys quan 2 o 3 dels altres s'han quedat discutint com d'injust era la diferència entre les seves notes més normaletes i la notaza de la seva amiga. Inclús m'ha semblat que una insinuava que l'altra havia usat els seus encants femenins en el procés. Cosa que m'ha fet recordar lo fastigosos que són cert tipus de professors babosos. Fujo d'aquest tema fent un moonwalk.

On volia anar: Tant difícil és simplement alegrar-se per la amiga i ja està? I cal ser tant fals? Encara que pensis o sàpigues que és injust, si realment et cau bé te n'alegraràs per ella i punt. O ets una merda d'amic. I si no estàs d'acord amb la teva nota et fots i ho fas servir per esforçar-te més.

És veritat que sempre poso extrems com a exemple. Casi mai les coses són tant clares. Ni blanc ni negre, casi tot és gris. També em sembla que si no ho portem a l'extrem costa veure si algo té sentit o no, o inclús si és una simple burrada.

No sé si la cago o no escribint-ho. El que si sé segur és que em repateja lo falsa que pot ser la gent.

Edito: Sobre aquesta mateixa línia de pensament, vaig llegir algo a menéame sobre un científic i el seu estudi sobre les reds socials. Resumint, deia que ens fan infeliços perquè sobrevalorem la felicitat dels altres, cosa que ens fa desgraciats. Ja que segons ell no només volem ser feliços, sinó que volem ser MÉS feliços que els del nostre voltant. Em va fer pensar una bona estona.

PD: Per alegrar-me el dia després d'una reflexió tant fosca, haig de dir que el llibre nou no podria començar millor :D Com disfrutaré.

Petites coses

Després de dinar a casa m’he n’he anat cap a la uni amb un solet molt bo. He aparcat pràcticament al costat, prou surrealista. Després d’una hora i mitja de classe, enlloc de les 4 que haurien de ser hem acabat teoria. A pràctiques m’he fotut una capsa de Mikados mentre xerrava a peu dret amb la professora i després cap a caseta a mirar el barça. Quan tornava encara amb el solet calentó brillant al cel no he pogut evitar un gran somriure i mentre cantava les cançons de la ràdio pensava FUCK YEAH.

Les petites coses que t’alegren el dia

Són lo puto millor :D

(Ja no) sóc un vago

Grand Opening

M’estic pensant d’obrir un blog per compartir les meves reflexions i parides personals, de moment les escriuré en Word i ja veuré què en faig.

Mai he estat una persona d’escriure gaires diaris personals, sempre he preferit parlar de les meves coses amb els amics més íntims del moment. Penso seguir fent-ho.

De fet és molt probable que algunes de les que escrigui ja les hagi parlat fa temps amb algú, o fa poc amb una o dues amigues bastant especials. Això no treu que no vulgui posar-les en negre sobre blanc. No estic segur de si és perquè això els hi dóna més pes o per fer-me sentir millor a mi mateix. Potser totes dues.