Skins és una sèrie sobre adolescents britànica, guanyadora del premi BAFTA. Va començar al 2007 i ja va per la seva cinquena temporada. Cada generació es canvia cada dos anys (temporada = any), és a dir la actual és la tercera gen. Tracta sobre el jovent, les seves inquietuds i sobretot els seus problemes (familiars, psicològics, addiccions, sexuals, d’amistat...etc).
No recomano llegir-ho si no s’ha vist com a mínim la primera temporada, tot i que he intentat mantenir el nivell de spoilers al mínim.
1era gen
De moment i mentre esperem els capítols de la 5ena temporada, la primera és la millor generació. El nivell dels personatges en general és alt i els diàlegs i les situacions sovint genials.
Comento els personatges, de millor a pitjor per al meu gust:
Sid: Comença alt i segueix alt tota la temporada. La columna dorsal de tota la gen, ho manté tot unit i amb “flow”. Aquest personatge és pur amor. Molt fàcil identificar-s’hi, especialment quan la caga, que és sovint. I per la cara de frikazo genial que es gasta.
Chris: Un altre personatge adorable en tots els sentits. Comença tant alt que després és difícil mantenir-se, però segueix sent interessant fins al final. Al principi sembla un pringadet i cada cop li trobes més profunditat al seu caràcter. Per dir-ne algo dolent diré que pràcticament personifica el fallo que més em molesta de la sèrie: L’abús exagerat de les drogues.
Maxxie/Anwar: La parella carismàtica d’aquesta gen són dos nois amb una interessant relació d’amistat “gràcies” als prejudicis de la religió (Anwar) enfront de la homosexualitat (Maxxie).
El Maxxie és un Billy Elliot més gran i amb una mica més de profunditat en el caràcter. No és res de l’altre món però a mi em cau molt simpàtic.
L’Anwar és el clàssic xaval immigrant que només pensa en ties i li suden les tradicions heretades. Bastant topicazo la veritat. Per separat no són gaire cosa però junts fan la millor parella de la gen, de molt.
Jal: Per mi és sens dubte la “sleeper” de la primera gen. És a dir, un personatge del que no t’esperes molt al principi i després et sorprèn gratament quan desperta. Fins que no fa el salt és un personatge soso, sense gaire pes a la sèrie i poc diàleg d’interès. En aquest cas ho fa al capítol dedicat a ella, i ho fa amb força. A partir d’aquest un voldria que més minuts perquè és la més interessant de les noies. Destaco la credibilitat que li dona l’actriu al personatge i la seva problemàtica família. De menys a més.
Cassey: Aquest esquelet de cabell ros (hah) és el personatge més conflictiu de la generació. O l’odies o l’estimes. Jo em decanto pel primer. És un clar cas de “lo bueno, si breve, dos veces bueno”. Quan té aparicions esporàdiques és genial i manté l’interès viu darrere d’una capa de misteri; motiu de vàries situacions divertides per lo absurd de les mateixes.
En canvi després - quan passa a tenir més protagonisme i pes específic - se li comencen a veure les mancances i la nul·litat en quant al desenvolupament del personatge. Els problemes alimentaris són interessants però no poden ser la única gràcia d’un personatge al llarg de tota una sèrie. Les paranoies xorres menys encara. El fet d’anar descaradament de més a menys la converteix en una decepció personal.
Tony: Podríem dir que és el protagonista de la primera temporada. Tot i que el Sid se’l menja amb patates cada dia de la setmana. Comença fort (de caràcter sobretot), passa a ser repetitiu – quan passa “allò” – i acaba sent un mer espectador sense interès. La veritat és que al principi li dona morbo a la sèrie i t’enganxa, però a la llarga és tirar un personatge a les escombraries tot i tenir un bon actor darrere. Decepció també ><
Michelle: Encara que estigui la última, de la Michelle no puc dir que sigui una gran decepció perquè ja des del principi no en vaig esperar gaire (duh). El més interessant que en recordo (l’únic) es una bona escena amb el Sid. En resum, una poker face bonica que em sembla se li escapa el riure en dues o tres ocasions durant la sèrie...
