He començat a llegir un llibre de Stephen King. De fet ja casi en porto la meitat. Al pròleg del mateix parla de quan va començar a escriu-re'l, quan tenia 19 anys i l'arrogància de la juventut. Per mi, una arrogància genial. Fins que, segons ell, algo o algú et fot una ostia i et torna a la realitat (en el seu cas, un accident de cotxe que quasi el mata).
Això que pot semblar tant interessant no té quasi res a veure amb el que vull parlar xD Però el fet de l'arrogància de la que parla em va fer recordar una idea recurrent i bastant simple que em ronda des de fa temps.
Bàsicament i seguint el "life motive" del Carpe Diem, porto temps pensant que aquesta arrogància que encara (i per fi) tinc em permet fet burrades simples i inofensives de tant en tant. O al menys pensar seriosament sobre fer-les, encara que al final moltes no passin.
Penso que el simple fet de pensar-hi ja fa la vida més interessant i picant, et treu de la grisor aburrida del dia a dia. Sona molt fluix però realment només pel fet de que et creui algo pel cap ja fa que sigui possible, per improbable o impossible que soni. I només per això ja val la pena; lo trist seria no tenir mai cap dèria surrealista. Em sembla interessant parlar-ne amb aquells que m'importen, perquè li dónguin alguna volta al tema.
I ja de pas m'agrada afegir algo que ja he llegit i sentit varis cops i que signo: A part de les grans idees brillants de dutxa, de bar, somnis desperts a classe... També trobo important donar-se el gust de portar-ne a terme alguna. Encara que siguin petites o ridículament fàcils a primera vista. Una o dos l'any per exemple.
Invitar a algú desconegut a prendre algo i explicar-nos coses, sense esperar res més, simplement per demostrar-te que n'ets capaç. Agafar un dia lliure i fugir por ahi, improvisant el que faràs les hores seguents a mesura que van arribant. O algo tant burru com anar pel carrer amb el teu millor somriure d'orella a orella, només perquè has tingut un bon dia, perquè et sents guap@ o perquè pots.
