Lo que vindria a ser les inicials de “M’importa una merda” en anglès. Ja fa temps que vaig pensant en això i tinc la sensació que ho haig de treure fora i quedar-me ben a gust. És tant simple com que penso que a la gran majoria de la gent només els importa ells mateixos, ni més ni menys. I no vull dir només en el sentit de guanyar a la mitjana de la societat, de coses materials, sinó en el simple fet de preocupar-se pel què pensa o el que fa un amic o un conegut de fa temps. Parlar del temps està bé com a conversa d’ascensor i ja està. Quan escollim a algú que ens sembla interessant per ser amics tinc molt clar que tothom espera algo més que el “què tal?” de rigor.
Al principi pensava que només era amb mi. Pensava que quasi sempre algú que em preguntava algo ho feia només per quedar bé o per educació – quan en el fons li suda completament - o perquè hi tenia un interès propi. Però passen els mesos i m’adono que és el mateix amb la resta. A la gent simplement li importa una merda les coses dels altres a no ser que sigui un assumpte molt greu o que li afecti personalment. Evidentment no ens adonem que algú ens importa fins que no hi és (clàssic repetit fins al fàstig, però no per això menys cert). A més tindria collons que només em passés a mi perquè joder, sóc un puto sol xD
El problema de tot plegat és que és un peix que es mossega la cua, clar. Al final tinc la sensació (certesa) que la gent juga a aviam qui pot estar més estona sense comunicar-se amb l’altre sense trobar-lo a faltar, i és bastant trist. Inclús en el sentit dels jocs del “aparellament” sempre m’ha molestat, tot i que en aquests casos ho entenc. Potser això si que ja és més cosa meva perquè com ja he dit sóc (massa) bon xaval.
Jo personalment penso que em preocupo molt per la gent que m’importa. Sovint massa. Estic segur que em faig pesat per alguns, és un dels meus defectes. Passa el temps i m’adono que si no fos per mi hi ha gent amb qui pràcticament no tindria relació, i em fot. Em sento com un panoli per preocupar-me i no rebre cap vibració de tornada. Estic convençut que per això m’agradaria tenir parella: Saber que a algú a sincerament li importa el què penso i sento, encara que sigui només una miqueta. Els pares ho han fet genial durant molts anys però ara ja no en tinc prou, ni de conya.
El IDGAF es porta i ven molt bé, és de gent guai. En el fons estan igual que els altres però com a mínim de portes en fora no ho sembla. Segur que no se senten com uns panolis, inclús. I jo conec bastant bé alguns dels meus defectes però també em conec uns quants punts forts, i un d’ells és que aprenc bastant ràpid. Això pot voler dir que amb el temps em podria convertir en un capullo, cosa que evidentment no desitjo i intentaré evitar sempre. També és probable que ja faci temps que a algú li sembli, qüestió de gustos suposo (eufemisme de IDGAF?). Em refot creure que no només depengui de mi, perquè confio bastant amb mi mateix però cada cop menys amb la majoria de gent. I el segon era un dels meus punts forts anys enrere.
PD: Un grupet d’aquests del FB deia algo semblant i copio la frase descaradament, sense més: SI TE IMPORTO QUE SE NOTE. Ningú demana grans sacrificis, però que es noti un petit detall encara que sigui molt de tant en tant sempre és maco i s’agraeix. No crec que ningú s’atreveixi a negar-ho ja que tots hi hem estat, als dos costats, i més d’un cop.
PD2: La pròxima entrada serà molt més optimista i bonica, ho juro >:3
