Dissabte matí

Aquest matí he anat al poble a fer quatre coses. Entre elles m'he passat un bon rato a la biblio buscant llibres frikis tipo fantasia heroica (el que més llegeixo des de fa anys). No n'he trobat ni un. Això si, "El cantar del mío Cid" y "Mujercitas" estaven a la secció de noveles juvenils.

De passada he firmat a una paradeta per l'escola en català. M'ha recordat lo bo que va ser el Polònia d'ahir. M'agraden especialment els gags de les famílies de partits polítics amb problemes (CiU, ICV, PSC/PSOE). També lo molt que odio el PP, últimament és flagrant per totes les putes pedrades que són capaços de fer en tant poc temps, i que al final de la legislatura ja quasi ningú recordarà.

També he anat a una petita exposició de pintura i fotografia a la galeria de la plaça Can Dachs. M'ha fet gràcia que d'un recull de 8 fotografies de racons amagats i xulos de La Garriga n'he reconegut 7, dels quals la majoria en tinc fotos fetes (alguna el dia de la nevada) i la resta no perquè simplement crec que no ho valen. Que la fotografia tingui una resolució de collons i sigui en blanc i negre no fa més bonic el lloc.

Ja acabant he anat a Can Toni i he comprat 18 croquetes per sopar. Resulta que venen a veure el barça i a jugar al Catan dos amics i potser els hi trec. O potser pels pares, vés a saber. He deixat la bossa de paper de plata oberta perquè no es remullin, com em va dir la noia de la botiga fa temps. Quan sortia de la cuina he sentit com una d'elles em cridava i me l'he tingut que menjar per no fer-li un lleig. Evidentment aquest gustazo ha sigut la meva perdició i m'he n'he fotut mitja dotzena. Avui vespre sopo entrepà xd

Abans d'entrar a casa he vist el Carlos passejant les ovelles pel Malhivern amb una parella de joves al darrere seguint el ramat i fent-li fotos xD

Ahir vaig conèixer el Koala, bon xaval.

Gugel maps i paint skills

Willy Karren

He començat a llegir un llibre de Stephen King. De fet ja casi en porto la meitat. Al pròleg del mateix parla de quan va començar a escriu-re'l, quan tenia 19 anys i l'arrogància de la juventut. Per mi, una arrogància genial. Fins que, segons ell, algo o algú et fot una ostia i et torna a la realitat (en el seu cas, un accident de cotxe que quasi el mata).

Això que pot semblar tant interessant no té quasi res a veure amb el que vull parlar xD Però el fet de l'arrogància de la que parla em va fer recordar una idea recurrent i bastant simple que em ronda des de fa temps.

Bàsicament i seguint el "life motive" del Carpe Diem, porto temps pensant que aquesta arrogància que encara (i per fi) tinc em permet fet burrades simples i inofensives de tant en tant. O al menys pensar seriosament sobre fer-les, encara que al final moltes no passin.

Penso que el simple fet de pensar-hi ja fa la vida més interessant i picant, et treu de la grisor aburrida del dia a dia. Sona molt fluix però realment només pel fet de que et creui algo pel cap ja fa que sigui possible, per improbable o impossible que soni. I només per això ja val la pena; lo trist seria no tenir mai cap dèria surrealista. Em sembla interessant parlar-ne amb aquells que m'importen, perquè li dónguin alguna volta al tema.

I ja de pas m'agrada afegir algo que ja he llegit i sentit varis cops i que signo: A part de les grans idees brillants de dutxa, de bar, somnis desperts a classe...  També trobo important donar-se el gust de portar-ne a terme alguna. Encara que siguin petites o ridículament fàcils a primera vista. Una o dos l'any per exemple.

Invitar a algú desconegut a prendre algo i explicar-nos coses, sense esperar res més, simplement per demostrar-te que n'ets capaç. Agafar un dia lliure i fugir por ahi, improvisant el que faràs les hores seguents a mesura que van arribant. O algo tant burru com anar pel carrer amb el teu millor somriure d'orella a orella, només perquè has tingut un bon dia, perquè et sents guap@ o perquè pots.

Nostalgia Rush

L’altre dia escoltava uns comentaristes de sc2 i un va mencionar com enyorava el temps en què no hi havia mòbils. M’hi vaig sentir molt identificat. Evidentment llavors tampoc hi havia Internet, gran invent però que trencaria tot el què diré ara igual que el mòbil :P

Bàsicament era la llibertat de no tenir que respondre de ningú. Si en algun moment no volies estar localitzable et perdies per algun lloc que et coneguessis, i no hi havia qui et trobés, de cap manera. Fantàstic.

I reflexionant-hi he conclòs que la manera de quedar impulsava a xerrar amb la gent i socialitzar, cosa que mola. Una cita amb algú era sagrada i si no es presentava tenies dret a emprenyar-te a gust, enlloc de tenir que tragar que et truquin a l’últim minut per cancel·lar-ho com passa ara.

Una altra parida relacionada que he trobat per Internet més d’un cop, amb la que estic molt d’acord, és la que diu “trobo a faltar el temps en què podia empentar a algú a la piscina sense tenir por de que tingués el mòbil a la butxaca” :P A mi m’agradava fer-ho de veritat.

Seguint amb el fil, segurament ja he comentat més d’un cop que porto setmanes remirant capis de Dragon Ball Kai en català juntament amb un amic xD M’ha fet recordar que fa poc em van regalar un CD del Club Super 3, exactament igual que els cassettes que tenia de xaval. Openings de sèries clàssiques tipus Dr. Slump, Musculman o Bola de Drac.

És el tipus de CD que fotem al sopar de cap d’any amb els de la garri però amb els de la uni la idea no va calar. Així que - aprofitant que estava fart d’escoltar sempre els 5 o 6 que portava al cotxe – l’he fotut a la guantera i ja m’he l’he escoltat varis cops. Feels good.

En quant a sèries actuals, esquivant més o menys bé la crisis de MU, ara m’estic mirant la 6ena de Skins i les segones temporades de Breaking Bad i Sherlock.

Fa un parell de dies vaig dur a rentar el cotxe i avui al matí ja té una cagarada d’ocell -.- Oh well. En general estic bastant content i no em puc queixar. Exàmens genials de moment, 2 de 4.

Us deixo un super ending d’aquells que emocionen als seguidors: