La promesa que em vaig fer al final de Truc a l’agrupament escolta va ser la de donar confiança i merèixer confiança. Les paraules se les endu el vent però en aquest cas per mi no, ja que hi penso prou sovint i intento fer-li honor. Tampoc és que em suposi cap esforç especial, crec que és part del meu caràcter.
Per això m’agrada parlar de les meves coses amb la gent que em mereix confiança, i segurament encara més important és escoltar bé la gent que me la dóna. Segurament sonarà massa idíl·lic però crec que parlant les coses milloren molt més sovint del que s’espera, i també serveix per aprendre i madurar. No és cap símbol de debilitat, sinó tot el contrari: Demostra que un està per sobre dels seus problemes o inquietuds enlloc de sotmès a ells.
Tot això també depèn molt del caràcter de cadascú, evidentment. No m’espero que la gent que sempre li ha costat donar confiança canviï d’un dia per un altre, ni pretenc que el què he escrit sigui una màxima . Simplement deixo anar les meves idees per l’aire i que les agafi a qui li agradin.
La Franky us saluda i us demana que mai us sentiu així de petits.
Agur!
totalment d'acord, parlar hauria de ser el pas basic per fer les coses.
ResponderEliminartambé crec que les autopromeses són boniques, i ho dic perque acaben formant part de tu, son coses que decideixes tenir en compte (sortin de tu o no) i que també et donen disciplina i autocontrol; dues coses que t'ajuden també a pensar i parlar millor.